Fitxa de la carta

Amich y sempre s[enyo]r meu: no dubto que v[ostra] m[ercè] aurà rebuda altre de mia, de la qual no avent tingut resposta, so estat efficasment persuadit reiterar esta posant a la comprehensió de v[ostra] m[ercè] com lo amich d[o]n Narcís persisteix en voler aquest any las 250 ll[iures] y en donar per si mateix satisfació als acrehedors, trobant-se encara sollicitat de alguns que tenia en Vich y estos paratges, avent-li dit que ja estavan satisfets. Igualment, me demana particípia a v[ostra] m[ercè] com cert paper, que v[ostra] m[ercè] sap, sia esmenat conforme de assò avian estat acordats ab v[ostra] m[ercè].

Amigo, jo sempre que me parla de est assumpto procuro en aquietar-lo y contenir-lo, persuadint-li que pàssia en est any, majorment per lo menos que puga per estalviar-se pendrer més mals, però ell diu ho té menester tot, que de las 250 ll[iures] ha ne ha menester una porció per algun deute tenia resolt pagar de ellas conforme ja escriguí a v[ostra] m[ercè].

Amigo, jo vetig està molt fort y crech que si no’l acontentan no auran fet res. A·mi me apar que ab galanteria se aixiria millor de ell y que si de ningun modo se’n ha de  traurer cosa ha de ésser aixís y, per últim, si en lo demés, com diu ell, ja estavan assolats, ço és per los anys veniders, no’ls ha de venir al import de un any y crech que guanyarian ab los altres anant-li ab tota galantaria. Assò és pur judici meu, però no crech que me enganyi. Saludo al amich d[o]n Joseph, quedant sempre prompte ab cordial affecte als ordes de v[ostre] m[ercè] y suplicant a Déu lo g[uar]de m[olt]s a[ny]s. Esta sa r[esidènci]a de S[an]t Martí Cescors y 7bre 22 de 1742,

Affecte s[ervi]dor de v[ostra] m[ercè],

Q[ue] s[a] m[à] b[esa]

Joan Palau, pr[ver]e y r[ecto]r

Amich y s[enyo]r d[o]n Fran[cis]co Camps

[P.D.]: Dit s[enyo]r desitja saber per lo mateix portador sa resolució y crech que sinó lo acontentan se apartarà luego de tot, lo que.