Fitxa de la carta

Sant Pere Molanta y febrer 23 de 1825

Querido d[octo]r d[o]n Baltasar: ja las tuas jermanas varias vegadas me havias dit que los havia de donar la clau de·la botiga per posar-i lo tosino y que lo Mefa ja cuydaria. Ja me havian dit que lo Mefa y la tua dona ja se entenian, perquè ellas fàcian lo que volen y no lo que tu vols. Ja me havian dit lo trastorn havia tingut la tua dona perquè me havias tornat a encarregar las claus y lo pago de ellas. Ja me havian dit lo sentiment de·la tua dona en no haver-se encarregat de tot en lo temps que estiguéreu en esta per deixar-o després tot al cuydado de ellas solas y que això se·farà quant vindreu aquest any, a pesar teu y de dona Manuela, pues que encara·que sia rompreu [sic], tot vol la tua dona cuydar de tot lo teu y que, en ausència sua, cuýdian las tuas jermanas sens que ningun altre sels afíquia en res. Ja me havian dit que·lo Mefa, per orde de·la tua dona, las provehia de llenya, carbó y demés que era de·las heretats. Ja me havian dit que se acababa lo duydar-me de res, perquè la tua dona volia cuydàs lo Mefa, que feia lo que volen las tuas jermanas y no jo, que fas lo que tu vols. Ja, als principis de aquest mes reberen la notícia que una feridura plena te havia acomés, que ja tenias dos sangrias, que ja estabas als últims períodos de·la vida ¡Què alegrias! ¡Què contentos! ¡Què càntichs de victòrias! Ja Déu lo castiga, ja és mort, ja és al infern per lo què nos ha fet patir. Ja al cor de·la nit marxà a Barcelona lo Mefa per portar la relació certa del punt que havias afinat. Tot era pensar ahont citarem al p[are] Malla per fer-li entregar las claus perquè dònia comptes, perquè entrèguia los diners ¡Ah si tindrà per pagar! Gràcias a Déu que es acabada la estretura ab que nos ha fet pasar. Ja!!!, però dexe’m-o còrrer, que seria may acabar. Finalment ha vingut en Vilafranca lo teu desvergonyit moso, anà a casa y demanà las claus a·la Pepa, però com aquesta no tenia sinó la de la botiga, no n’i pogué entregar altra. Quant sabé volia marxar la Pepa anà per recullir la clau y no volgué entregar-li y la Pepa vingué en esta a dir-m’o y jo li vas respondre que tornàs a demanar-li la clau y que jo te escriuria a tu y, després, jo entregaria la clau a qui tu disposarias y, no solament no li entregà la clau, sinó que li estrellà a·la cara la mia mala conducta, lo meu dispotisme en·la administració de·las tuas cosas, que jo no debia cuydar de estas cosas, que lo Mefa tenia la clau y que ell debia tenir-la y cuydar, y no jo, y que si no entregaba las claus españaria los panys y altras infamias, y com això era en casa del Mefa, lo Mefa corrogorà lo argument. Què és això Baltasar? Què papers són aquestos? Què perventura ti vingué jo al derrera perquè me entregueses las claus? ¿Què t’i posat alguns empeños perquè me deixeses los diners per entregar a·las tuas jermanas? Si vas acceptar aquest encàrrech no és per lo amor que·[e]t tinch y per lo què desitjo servir-te? En què te he merescut que me fàcias donar aquestos disgustos y trastorns? Què tan te costaba escriurer una carta perquè entregués las claus y lo demés? Què no es prudència no entregar lo que me encomanas sinó per ordre tua? No coneixes si és honor meu que me fàcias entregar las claus ab aqueixas manganillas? No dirà tot lo món lo que ja havian dit tas jermanas, que jo y d[on]a Manuela te feian dolent per ellas? Y què malas resultas podria axò tenir en las presents circunstàncias! En fi, estimaré que a volta de correu me escrigas a qui vols te fàcia entregar las claus y los diners que tinch teus, perquè tota vegada que tu me ho entregares vull entregar-o per carta tua y no per los dichos del teu desvergonyit moso. Tinch existents tots los diners teus, perquè no necessito per ara de·haver-me de servir de·[e]lls, perquè, gràcias a·la Santíssima Trinitat, Déu té més providència de mi que no merexo y, aixís, puch entregar-los qualsevol hora. Lo blat de ara dos anys està venut y, com segons deixo dit, las tuas jermanas pretenian sels entregàs la clau de·la botiga, no tan per posar-i lo porch, com deian, sinó per utilizar-se del blat qui havia. Vas dir a·la Pepa que vengués també lo poch que havia del any pasat. Després vas fer anar la Pepa acompañada de m[ossèn] Pere Joan Vidal a casa lo procurador Mariano Llorens per los censos me havias dit y, com lo veieren tan irritat y ab tantas amenazas, determinaren pagar-li tot lo que pogueren, contant la gràcia que digué te havia fet a tu y no podia fer més y, en això, gastaren lo ordi, de·manera que ara ja no havia que enportar-se’n sinó, segons digué la Pepa, alguns 5 o 6 cortans, que si ara lo moso se’ls ha menjat se auran de·pagar ab diners, perquè lo recibo los conte. Ja sabs que lo any pasat vas donar un sach de mestall que seria de alguns 15 cortans a·las tuas jermanas. Des·de que ets fora, los ne he donat un sach de alguns 10 cortans y, després, la Pepa los ne·ha donat com uns 6 cortans. Per rahó del cuch, se·ha collit molt poch oli, que encara no ha arribat a quatre cortans per·la tua part y la maytat la Pepa lo donà a·las tuas jermanas y may estan contentas y sempre averias y sempre murmurar y sempre dir que vols que·[e]s morisen y crech que ellas són las que voldrian que tu te morises. No han volgut que los que te tenen llogadas las terras tocasen los fems de·la tua casa, dient que no eran teus, sinó de ellas y me havian dit que te ho escrigués y no hi havia pensat. La altra maytat de oli del que te tocà és en casa y, juntament ab las claus y diners, escriuràs a qui vols que ho fàcia entregar, que no és menester traureu per extorcions, pues jo estich contentíssim de entregar-o quant me cònstia per carta tua que vols que ho entrèguia y me aseñalas a qui. És quant al present me precisa notificar-te. Mana a ton apacionat amich y servidor,

Anton Malla, p[reve]re

Querido d[octo]r d[o]n Baltasar Morgades