Fitxa de la carta

Barcelona, 5 agost de 1831

Estimada tia Fransisca: la arribada inpensada de la Pauleta en esta no nos harira [sic] causat la menor sorpresa si conegués ella lo aprecio que mereix de sas germanas y hagués vingut a parar a nostra casa, però al veurer que se ne’s anat a parar a casa d[on]a Rosa Martí nos ha dejat paradas y nos ha causat lo sentiment que és natura[l] per lo chocan que ha de ser a totom es pas que posa tan en ridícul no menos a ella que a·nosaltres. A lo endemà de son arribo comperegué a casa acompañada la Rosa filla de la s[enyor]a Fransisqueta Marsal, q[ue] al veurer nosaltres eixa cosa tan chocan, la instàrent, no de complimen, q[ue] sí de cor, perquè se quedés en casa, oposan ella lo reparo de que no teniam llits, a la que se li digué que no estàbam tan escasas de matelasos y roba blanca que no se pogués colocar a ella. És en inútils cuantas instàncias li férem, seguin ella ab son plan. Se veu ben cla o que eixa miñona trota de obrar per sí sola sens sucgeció a cap persona o que no té qui li sàpiga donar un bon consell, perquè se sàpiga entender millor, pues lo modo que és maneixa ab los seus asuntas no és lo millor, ni perquè se prosedesca de bona armonia com sempre habem desitjat ni perquè li resulti més benefici a sos intereso[s]. La escusa de no haber vingut a casa és lo estar de obras, però tanbé estambam [sic] la primera vegada que vingué, o tal vegada dirà perquè la última nit que estigué dormí sobre la palla que habia buidat de la sa màrfaga, però en eixo ella tingué la calma, pues de cap manera vulgué li arreglésem un llit, perquè descansés las pocas horas que habia de geurer. Cregui, tia, que nos ha donat un disgust en no venir a casa, tan més haben[t] anat a parar a casa d[on]a Rosa, persona que per moltas raons nosaltres no hi posem los peus per anar-la a veurer y, en eixò, crech que darem gust a la Paula, pue[s] ella se vol estrañar de nosaltres y nosaltres no podem fer més que correspòndrer a sos desigs. En fi, yo voldria que V. interposés la sua autoritat ab ella, perquè no continui més donan[t] pasas tan chocans y ridículs per fer parlar a la gen[t] que, alucinada, judicarà funda o infundadament la nostra conciència està ben línpia y, així, ancara que la gen[t] paga pensar de nosaltres poc faborablement, confiem arribarà dia que se descubrirà la veritat. Eix és lo consol que nos queda interin. Exprecions de Fernando, Roseta, d[on]a M[ari]a y demés de casa y donar-las a la tia Ygnàsia y Taresa. Mània a se neboda que de cor la estima.

Mª Josepa Lafuente y Montaner