Fitxa de la carta

Cervera, dimecres Sant, 1784

Amich m[ossè]n Ramon, per la que escriguí a v[ostra] m[ercè] per lo medi del s[enyo]r Miralpeyx, vegé v[ostra] m[ercè] #ant convenia socórrer luego al Ramon. Lo #e espero que farà v[ostra] m[ercè] promptament, si ja #o ho ha fet. Lo ajust ja veu v[ostra] m[ercè] per quants indicis convé apresurar-lo y, encara que no fossen sinó setanta mil lliuras líquidas, seria gran utilitat nostra. D[o]n Ramon Texidor, Dou, Massot y molts altres que·nos volen bé y ab qui jo me he descansat sentent lo mateyx, v[ostra] m[ercè] veu quant apreciats estam per totas parts.

Nosaltres no sabem a·hont recórrer, perquè lo gasto de la casa, per més que’s procúria estalviar, sempre és bastant y major del que pot abastar lo curt salari y venturas de la càtedra. És considerable lo qu’se deu a uns i a altres, en especial a·la s[enyor]a Maria, qui de bona gana nos assistira sempre ab tot cabal, però la pobre, ab uns y altres que’s valen de ella, està exhausta y desitjaria que puguéssem avans de cullita satisfer-li tot o partida del deute. Se deu la mitja anyada de lloguer de·la casa, que caygué a primers de m#. Se deuhen al s[enyo]r Joan Goser la poca roba #dol que’s feu Maria·Antònia. Se deu al adroguer lo que’s gasta per los refreschs y alguna c# que prenguérem per nosaltres. Tot açò pot pagar-se component-nos y pasar quiti lo patrimoni de tot mal y deute. Encara que no féssem altres negocis, seria gran aqueyx y per·a mi lo major. Home, mirem la cosa sense passió y busquem la tranquilitat devida, que val més que·tot lo demés de assí bayx. V[ostra] m[ercè] diu que, contat y contat, me quedaré com me estich. Si pagaba tots los deutes y treya tots los censals de casa, me quedaria com estich? Si reedificaba bé la casa de Barcelona, de Sant Genís, milloraba la heretat, la de Anglesola, y asseguraba per lo menos de la·ruïna que pot amenaçar la casa que allí tenim, me quedaria com estich? Si me quedaban des# de açò vint o trenta mil lliuras per pagar en negoci o per·a esmersar de altre #do, me quedaria com estich? Oh, y què diferent seria un estat de altre. Jo no dich #o perquè no vulla seguir son dictàmen y lo dels advocats, sinó que v[ostra] m[ercè] y jo y Maria Antònia hem de discórrer primerament a remediar y curar los mal que patim que a adquirir novas rendas y possessions.

Vaja altre assumpto. Lo capellà Armengol, a més de lo que ja escriguí a son oncle, queda a déurer setse lliuras a un tal Guinart de Lloret, a qui firma rebuda dient que són per aliments, y dit Guinart, sabent que tenia lo càrrech de pagar-me, entregà la rebuda encomanant-me y les cobrar los diners fent-los a mans de un·comp# seu. A més de açò, deu també dos duros a altre estudiant, lo nom de qui no’m-i recordo, però, digué eran per la comuna y casa. Se ha també de anyadir deu pecetas més a la despesa que ly bestragueren los patrons, perquè, sent aquell a poca diferència de dos mesos, ab cinquanta p[esse]tas encara no arriba a peceta diària. Jo, pensant que era sufficient, escriguí que bastarian quaranta pecetas que, ab las altras quaranta de la casa, feyan vuytanta, però després me feren ells reparar que avia calculat massa curt y sembla tenen rahó. Ell ha fet mal, però les demés no tenen culpa. Lo sabaté clama també per las quatre pecetas de las sabatas. Lo recibo dels diners de Guinart no·l’envio perquè lo tinch embolicat en lo escriptori. No l’envio # que se me entrega. # a tots, Maria Antònia saluda a·v[ostra] m[ercè].

Son amich y serv[i]d]o[r], Joseph·Rialp