Fitxa de la carta

Cervera, novembre 30, 1786

Amich m[ossèn] Ramon: veig que la culpa de no haver Maria Antònia rabut carta de·v[ostra] m[ercè] ha estat cabalment en lo correu, qui avuy·la ha entregada atrassada, junt ab las del present. Axís v[ostra] m[ercè] té molta rahó en lo que diu y nosaltres, ab fonament, creyem que v[ostra] m[ercè] estaba enujat perquè alguns barcelonins nos havia dit que v[ostra] m[ercè] estaba queyxós contra mi e insinuaban los motius que·jo expressaba. Per lo demés, estich més que cert que mira millor v[ostra] m[ercè] los prufits y utilitat de casa y de nosaltres més que nosaltres mateyxos y que, en tot lo que fa y diu, obra ab zel de pare, sinó que tant v[ostra] m[ercè] com nosaltres, de comú consentiment y acord, havem de mirar las inconvenièncias del patrimoni y casa de manera que, si las màximas que havíam adoptat com a profitosas vehem que, segons las presents circumstàncias, no ho són tant, estigam promptes a cedir de nostre dictamen.

Jo en v[ostra] m[ercè] considero un tino gran y acert singular en lo que toca a agricultura y economia, per la gran pràctica y experiència que’n té, per açò may he fet sinó alabar, com és molt just, tot lo que en aquest punt ha obrat en las milloras y obras de S[an]t Genís y en Anglesola, sobre qual particular ni menos vull que v[ostra] m[ercè] me consúltia lo que intèntia fer, sinó que execútia lo que millor ly aparega. Ara, per lo que mira a negoci, com may v[ostra] m[ercè], ja per sa professió, ja per las circunstàncias de nostra casa, ha estat remotíssim de ell, no deu v[ostra] m[ercè] admirar que en aquest particular pènsia que los dos correm iguals en intel·ligència. Axís, lo que havem de fer és despullar-nos primerament de tota preoccupació o opinió que, sobre un assumpto de naturalesa del qual ingnoram, haguéssem format, sia per lo que aguéssem ohït a·dir als majors o a las personas ab qui nos aguéssem criat, sia també per tenir nostra inclinació contrària a tota negociació per los perills quans figurem en ella. Després, mirar atentament y de espay la naturalesa del negoci, discorrent naturalment sobre los effectes que de ell comunament nayxent; consultar ab la gent pèrita y experta en ell, sian ganaders, ayguardenters, seders o altres semblants que negocian a menos perill de interessos y consciència. Informats de la ganància que aquestos ordinàriament fassan a rahó de tant per cent, a_las_horas comparar aquesta ab lo que’s trau de la casa, lo que ella val al present si se venia, lo que se podria tràurer reedificant-la, axamplant-la, &c., havent rahó de tot quant açò importaria. A_las_horas, trech lo compte y dich: la casa val, e[xempli] g[ratia], dotse mil lliuras, per recompondrer-la, se ne haurien menester set o vuyt mil; renovada me donaria cinch-centas, lo que no seria a tres per cent. Al contrari, lo bestiar, ayguardent, seda &c., dona a rahó de vint, dotse o divuyt per cent, luego molt més a·compte me és fer aquest empleo del cabal que val la casa, que no dexant-lo en la finca o renovant-la.

És veritat que se ha de considerar lo perill y pèrduas, però açò ja va enclòs en dar que la ganància deu computar-se per·lo que ordinàriament passa. Se deu també atèndrer la calitat del patrimoni, que lo de Anglasola, la major part dels anys, nos defrauda de la indemnitat de llavor, gastos y manutenció dels masovers. Que no tenim nosaltres altre diner que emplear en negoci, que sens açò las casas de major patrimonis que’l nostre van curtas. Que per reedificar la casa deu fer-se un gran defalch y disminució de la partida, que finits los quadriennis resultarà de lo que deuhen pagar los comuns de Vich y acís no’s podrà fer esmerç de consideració y profit ni comprar-se finca alguna. Tot açò deu ponderar-se y meditar-se bé per·a resoldre ab acert en una matèria que a v[ostra] m[ercè] y a mi nos és·tant poch familiar.

Grases me escriu que entregarà las dos-centas lliuras que·faltan per Boladeras, qui nos las donarà assí y que ne tindrà dos-centas més per entregar a qui jo vulla. Si a cas v[ostra] m[ercè] no estaba·llest del s[enyo]r rector, podria entretant subvenir-se ab aquestas y luego aprestar la venda dels moltons. Pot també fer un pas que, a més de ser molt atent, pot ser-nos mol útil, y és que prenga v[ostra] m[ercè] lo treball de passar a casa del d[octo]r Mariano Oliveras y del s[enyo]r Balthasar, son germà, que viuhen tots dos en una mateyxa casa en·lo carrer de’n Petritxol, com v[ostra] m[ercè] deu saber, y preguntia’ls que supposat que, per medi del d[octo]r Xavier, me demanaren un mes de temps per saber si ells havian de pagar las sis-centas lliuras que los pp. de·S[an]t Felip encarregaren al comprador de mas Gari, o bé Grases o la víuda de’n Elias, sa muller, y si los concedí de temps fins a Tot·Sants, que era ja més del espay que’m demanaban, que ara supplico fassan lo favor de dir-me qui és a qui toca pagar dita partida, puig que a mi res me importa que sian ells, que sia Grasas o qualsevol altre, perquè·jo solament conech als pp. de·S[an]t Felip als que reusaré la girada o delegació que me han fet, si no és líquida y trobo difficultats en cobrar-la.

Ab açò exirem de aquest barranch y sabrem qui ha de pagar y tindrem diners luego perquè jo ja me avanço de escríurer al·P[are] Thomas y luego foch en·la venda dels moltons y, encara que Grasas bestrega las cinch-centas lliuras de què ha donat ja cent (perq[ue] las altras cent que se donaren a Boladeras penso que eran reliquo de·las 15 mil), açò poch importa perquè, si ell y no Oliveras ha de pagar la expressada quantitat, serà a bon compte y, si·no, podrà quedar-s’o al·véndrer los moltons y lo restant de ells y lo que deu d[o]n Pere seria per quitar lo censal al·s[enyo]r rector satis de his.

Dèxias, home, de pensar tant piterament de mi, que, encara que me enúgia, tèmia que açò pot disminuir en part alguna lo amor que ly dech y professo. Lo cuento és que en Madrid jo no tinch sinó al·canonge Llozer y lo agent que tinch és molt novençà, entench respecte de mi, puig que encara no ha fet per mas pretensions pro algun y jo me descuydí de·prevenir-los que avisan de·fer·procura a algún agent y portar lo batisme del Vep entre los demés papers, de què tinch la·fe de vita et moribus del·pàrroco, la fe de aplicació del mestre y lo òbit del r[ecto]r J[ose]ph Serdà, que·al cel sia. En·fi, farem lo que pugam.

Jo ja veig que peritis in arte credendum, però admirat estich que·lo s[enyo]r Joan tinga per ben executada la pintura de aquells arrimaders, quant tinch per cert que lo segobià de assí la·faria molt millor y és evident que los que comprà v[ostra] m[ercè] per·lo estrado de·la altra casa y ara estant en·la sala de·la que habitam són molt més ben pintats, fins de gust y amples, però, si lo pintor no·li vol recobrar y no’s troba qui’ls vulla péndrer, dexa-m’ho córrer, que açò, que és cosa de embelliment y no de commoditat, fàcilment pot mirar-se ab indiferència. Si tenia pirlandos, no hy da dubte que ninguns adornos compraria, sinó bonas pinturas y que encomanaria a·v[ostra] m[ercè] si en·los encants exia res de bona mà y lo mateyx, per medi del Ramon, negociaria en·los de Roma, a·hont per poch preu se logran cosas exquisitas. Si no’s troban brocadellos, haurem de·péndrer mitx domàs, que deu canas no crech pugan costar molt. Diga al s[enyo]r Joan que en quant a la escudella de plata jo my vas equivocar, puig que Maria Antònia digué dis…