Fitxa de la carta

Amich caríssim: no puch explicar lo contento tant gran he tingut ab la que he merescut de v[ostra] m[erc]è per medi de Palladí, de·la millora y total convalecencia de·las pobilla y Therezo, que no cap en mi, pues li asseguro que com no havia tingut carta per lo correu, estava ab grave melancolia, tement de alguna recayguda y estat malencòlich, del que ne dono gràcias al Altíssim. Y no faltaré ab lo favor de Déu de donar-ne demàs en los s[an]t sacrifici de·la missa per la salut han lograt y haver eixit de eix lúbrego concepte havia format, del que dono a v[ostra] m[erc]è las gràcias del avís y la enorabona del recobro.

Escriguí a v[ostra] m[erc]è que esperava de dia en dia rebrer en esta casa lo s[enyo]r Emanoel de Toralla per dos motius, lo un perquè ell me havia escrit pujaria y, la altre, que com havia dos o tres semmanas que no ne havia sabut rastre algun estava vigilant son arribo, però antes de ahir vingué a buscar lo bestiar lo fill del masover y me aportà carta del s[enyo]r Emanoel y me diu en ella no me havia escrit per haver estat desganat de un recio cadarn, de manera que havia perdut del tot la gana del menjar, però que ara a Déu gràcias ho passava millor y començava a menjar un poch. Y no me parla de pujar, però no dubto pujarà, pues ahir per lo retorn del masover li responguí alegrar-me de sa millora y que no’n sabia cosa de sa desgana (com era veritat) y ab la mateixa carta li participí que com jo pagava per son catastro 7 [lliures], 16 [sous], 8 [diners] bar[celoneso]s per terça, que ara ab lo augment del catastro estava taxat per terça 17 [lliures], 4 [sous], 8 [diners] bar[celoneso]s, y que jo no volia pagar més tallas, si que ell ves quant volia de arrendament de la casa, que a no ser que fos una cosa posada en rahó y que jo pogués viurer vehent lo temps tant calamitós y las cobranças de tant mala digestió que jo passaria arrendar casa, pues me estimava més viurer redohit en altre casa y poder passar esta vida miserable que no estar en la sua gran casa y patir. Y quant no me respongués quant antes que jo me tindria per desconduhit. Lo cert és que vaca una casa de·la comunitat encara que petita y la puch arrendar per ma vida. Y no vull estar descuydat y vull saber de quin mal he de morir y vull arrendament que a·lo·menos del que me aconsolaré, o sia esta o altri no·y pensaré més y arrendat me estaré en casa. Sobre est assumpto creuré pujarà, pues no voldrà que per la talla se li posàs en lo hostal discreció y per donar conduhit en sa casa. Y encara que me’n vaja de·la casa no me recaran las obras he fetas de mos diners per los beneficis tinch rebuts de la casa.

No me admiro que la carta rebé la pobilla de sa s[enyo]ra fos embolizada de epítetos per v[ostra] m[erc]è, pues és la paga que dóna vuy lo món y no agraheix cosa, pues alguna vegada que jo ne parlí ab v[ostra] m[erc]è al principi, y en especial al retorn de Camprodon, coneguí jo que v[ostra] m[erc]è se’n ofenia y no li’n parlí més. Y encara y hauria subgecte que podria dir quant era jo en Coromines que jo li diguí que ja vindria temps que v[ostra] m[erc]è se’n desenganyaria y vindria per sa rahó. Y més li puch dir que a·la primera visita li fiu en Vich diguí a Pernau no me agradaba sa sombra que prest nos ne desenganyariam. A mi no me ha vingut res de nou, pues ja ha vist v[ostra] m[erc]è quant pochs la galejo. Amigo, Déu nos do paciència, que esto també sagueix la roda del món y, sobre_tot no enquietar-se y procurar allargar lo violari.

Veig ab la de v[ostra] m[erc]è, y he vist ab las de Alabau, lo molt se és interessat lo s[enyo]r marquès ab lo negoci de Toralla, quan deuria molt attendrer lo s[enyo]r Emanoel. Y agrahir en extrem y sento y me admiro no sols # no li haja escrit rendint-li las degudas gràcias, com és de sa obligació, però si fos estat negoci propi meu hauria anat allí en Barcelona per·a justificar lo molt ho apreciava. Y es coneix la gran bondat de aqueix cavaller y lo poch correspon lo obligat. Y li asseguro que si no és assí dins breus dies, com ho crech, li escriuré ab tot empenyo, pues podria ser danyosa la dilació, lo que ell no regoneix, y se creu que a ell tot se li deu de filar.

Ab gran galantaria respon lo P[are] Prior de Trem, y no ho admiro, pues tot se deu al patrocini y mèrits de v[ostra] m[erc]è, que si e contra los hagués haguts de fer crech si hauria gegut com deyan los contraris. Y crega tant a un com a altre faré quant sie possible per cumplir al tant just degut y cumplir a sa obligació, com també a fr[ay] Domingo. Però v[ostra] m[erc]è ja se’l coneix com jo y lo dur és en correspondrer. Creuré haurà llegit lo Criticón[1] y, com en ell se tocan tantas espècies no deu saber quin estil pendrer, y si Déu vol que vinga assí confio entre los dos se resoldria en escriurer, no obstant que vindrà grave per haver-li parlat clar.

En assumpto del pastor ab Dàmaso li asseguro lo rodegí a Dàmaso per descobrir-ho, y després li diguí ho sabia y me jurà y perjurà no havia tingut cosa ab Esteve y que ne podia estar cert, pues de est no ne podia tenir quexa alguna, ab que vehent-lo ab tant constància a Dàmaso lo creguis.

Del conlloch de·la montanya, no obstant que he fetas diligèncias, no se ha pogut descubrir cosa. Y havent envestit al mateix Dàmaso y dit que jo sabia havia llogat al bestiar de son behí a real y tres, y que sabia havia ajustat se pagaria com llogaria als demés, me digué estigués cert era a ral y sinch. Y quant sabés fos al contrari me quexàs de ell, y que ell se perdé ab Pla un diner per cap, pues lo die del Roser, Pla li’n donava ral y sis y ell ne volia ral y vuyt. Y lo endemà, vehent no·y havia bestiar, ajustàren a ral y sinch, y quant sabès fos menos ell estaria en tot. Si sé cosa ja avisaré ab temps. Pènsia quant tinga lloch per esta pobre gent que suspiran. V[ostra] m[erc]è veja què vol de mi, que ja sap so tot seu, saludant a·la mara grossa, hermana pobilla, fills y fillas ex corde[2], com també a·la Tarezó de part de mº Dorans, Anna y de mi, ut semper vale, vive et jube[3]. Camprodon y [setem]bre, 17 de 1741.

Tuus ex praecordiis[4],

Izquierdo, p[re]b[er]e.

[1] Fa referencia a la novel·la de Baltasar Gracián, publicada entre 1651 i 1657.

[2] De tot cor.

[3] Com sempre viure i adéu.

[4] Els seus cants de lloança.