Vich, 25 de 9bre. de 1838
Caríssim y estimat fill Joaquim: salut y gràsia del S[en]or. Sabràs com bas arribar en esta sens nobedad. Sols la novedad q[u]e bas trobar a·l’arriban a Vich, antes de ser a casa, fou q[u]e me digueren lo q[u]e tu callaras, que Casabó, la Dolores, q[u]e tot Vich n’e ba ple. La primera persona q[u]e me donà tal nobedad fou la tia Margarida. No bas saber respondrer a tal pregunta, pensant q[u]e se burlaba de mi, però si bosaltres dos bos ho boleu fer, q[u]e no ne agen de demanar a ningú ni a bostre para, que dich a bostre pare, me equibocaba, a bostre yndichno, cruel varon q[u]e no es merexedor del nom de para, aquell q[u]e no ha hobrat com a·tal, q[u]e si jo agués hobrat com a bon pare, no me beuria com me beig, despreciat dels fills q[u]e los bons pares acostuman a donar bons exsenples a sos fills y los fills acostuman a ser omils y obediens y no pasan aban a enpendrer nous plans, lo q[u]e te encomano encara q[u]e de ton para, q[u]e fassas apresi de la sua ànima, q[u]e és de ynfinit balor.
És redimida ab lo preu ynfinit de la preciosícima sanch de Nostre S[eny]or Jesucrist. Lo mateig dich a la Dolores, que la matexa obligasió tinch ab lo hun q[u]e ab l’altre. Bibiu com boldriu aber biscut a·l’hora de la mort. Ameu a Déu y temeu a Déu. Teniu presen[t] q[u]e sous mortals y em de donar comte de tot lo bé y mal q[u]e aurem fet en aquest món.
No bos dexeu enganyar del món. Jo encara que yndichne no sesaré de demanar al S[eny]or bos ylumínia y bos dònia o estat q[u]e més bos conbínguia y síguia per major glòria sua.
Tot quant se me ofereix per lo present,
Disposeu de est yndichne
Salarich
