Cervera, juliol 21, 1785
Amich m[ossè]n Ramon, certament que veig que v[ostra] m[ercè] té rahó en quant a no poder allargar més y que és veritat que estam amb molta neula, però se equivoca manifestament en créurer que açò sia per falta de estalvis, perquè, a no ser que’ns tornem del tot esperituals, sense menjar ni béurer, no’s pot fer més. Maria Antònia ha tret lo principi del dinar y lo rostit del vespre y, sent axís que casi des·de que parí ençà, està ab unes cambras que la tenen atropelladíssima, ab grans dolors de ventre y set contínua y ab senyals de minvar la llet. Al tot, ni una gallina ni un pollastre se atrevia a comprar, no obstant que jo la predicaba. Jo no sé, què més podíam fer per estalviar? Jo per mi res gasto, sempre ab botxaca neta, apedeçat y minso. La nova despesa de la criada que prenguí fou cosa necessaria, perquè Maria Ant[òni]a, perdent les nits com perdia ab lo noy, se acababa de pèrdrer, y ella y la criatura estaban ab grans perills. Era menester buscar una dona que, no sols fos bona per tenir lo noy y paseyxar-lo, sinó per tenir-lo prop de ella en la nit, portar-lo a mamar quant se despertàs, bolcar-lo y cuydar-lo? Bé és menester una altra per la cuyna, una altra per endereçar, rentar casi tots los dias y fer altras feynas.
A mi me apar que primer és la vida y salut que lo demés. Debia jo, per mirar per la casa y per no atrassar-me més, dexar morir de debilitat y fatiga a una muller y un fill? No’ns cansem ab rahons. Qui no parla de ajust en las presents circuntàncias, no dóna en lo verdader y únic medi de evitar la ruïna de casa nostra. V[ostra] m[ercè] no parla sinó de deutes, de urgèncias, me posa tots los camins tancats, no’m dexa exida alguna, me diu que està nostra casa a punt de càurer sota la carga, que no hy ha més mar que córrer. Me fa evidència que estant agotadas totas las rendas i rèddits de aquest any. Y·a vista de una pintura tant melancòlica com verdadera, vol encara entretenir-me ab esperanças, vol que se seguèsquia la causa, que aguàrdia segona sentència, que ho arrísquia tot, que me expòsia a una extensa indigència? Gràcies a D[eu] N[ostre] S[enyor] no so[c] tant fàtuo y allà hon tinch evidència de lo que és convenient, útil y necessari, poca deliberació me vasta. En·fi, estich resolt de ajustar-me y no tornaré atràs ab tal que\'m dònian 45 mil lliuras líquidas y netas y a plaços que no pàssian de tres anys y lo dia de la concòrdia se’m dònian 15 mil. Per aquest fi me avistaré ab la <la> altra part dins breus dias en Monserrat. Estich ja ben instruhït per d[o]n Ramon Texidor y sobre·tot, ab assistència de la Gran Reyna dels Cels que en aquell sanctuari presideyx, penso obrar ab la deguda prudència, la que, encara que a mi me falti, sa celestial sabiduria me inspirarà.
Tinguí carta dos correus ha del Ramon de Verola, en què està molt carregat de deutes per culpa mia, per las esperanças que·jo ly doní de un prompte socorro y ara passa ab la sola missa y’ls acreedors cobran la pensió del Rey en Bolònia. Tots aquestos motius me necessitan a la insinuada concòrdia. M[emòrie]s a·la s[enyor]a Coloma, Jaumet y demés. D[éu] N[ostre] S[enyor] g[uardi] a·v[ostra] m[ercè] ab tot affecte.
Maria Ant[òni]a saluda a v[ostra] m[ercè] ab tot affecte.
D[éu] N[ostre] S[enyor] g[uardi] a v[ostra] m[ercè] m[olt]s a[ny]s
Son amich, Joseph Rialp
Amich r[everen]t Ramon.
