Ficha de la carta

Cervera, nov[em]bre 15, 1787

Amich m[ossè]n Ramon, ja a aquestas horas haurà rebut d[oñ]a Catalina González ma carta en los termes que v[ostra] m[ercè] insinuaba y, si fa cas del que jo ly dich, començarà a buscar altra casa. Jo no entech com v[ostra] m[ercè] califica de locura lo intent de véndrer-la, tota vegada que jo no vas desistir de ell, sinó bayx la única y precisa condició de que lo projecte fet per los experts fos executable y agués de tenir cert effecte y succeir y de que, quant antes se posàs ma·a·la obra, trobant las set o vuyt mil lliuras que se necessitan. Y no veent-se al present esperança de pecúnia y haver-me <po>posat algun dubte de que de molt arribaren ja may los lloguers a mil lliuras, per consegüent, no és molt que jo persistesca en decretis, com solen dir. Perquè, donem ara que desampària la casa d[oñ]a Catalina y que trobem llogater immediatament que’ns en dònia cent cincuanta o, a estirar tota la corda, dos-centas lliuras. Primerament, se fa no poca pèrdua de la reputació y crèdit, perquè motivam per·a tràurer-la que volem reedificar y, tornant-la a llogar, se veurà que una deyam y altra pensabam. Després, la ganància no és corresponent de molt ni de la quarta part casi bé al capital. Aguda rahó del sis per cent o altre interés regular en lo negoci. Ni la queyxala del porch ni la mala fe del company vol dir res, perquè tot argument que proba massa és fals. Per ayxò podem condemnar la agricultura, perquè molts anys las pedregadas, ayguats, sequeras e ynclemèncias se’n portan los treballs, gastos y llavó dels pagesos y totas las millors arts e invencions que té la vida humana, q[ue] fins la mateyxa Thologia podria vituperar-se. Si se havia de judicar per los abusos y mala applicació que’ns han fet los homens, a pesar dels perills de la negociació y comerç, vehem que tots los sabis la recomanen, fos magistrats y prínceps la fomentan y protegeyxen. Tot està en no posar-se en negocis arriscats, superiors a las forças y en escullir companys o persones de fidelitat y que tingan ab què assegurar.

En quant a las heretats de Torrellas, no sé què puga dir-hi més, sinó que mon cunyat escriu aquest correu a M#, que havent-se tornat a informar ab gen pèrita, ly han respost que, si corresponen a·lo que lo estat que ly entregaren y jo remetí a·v[ostra] m[ercè], pinta [que] és un dels millors esmerços y que la estima és molt moderada per no dir bayxa. Jo he estat en Torrellas y me apar que era trist per ser entre montanyas del Panadès y aquella serra tan alta devant de s[an]t Magí, però que la planura és bastant gran, molta aygua, puig tinch present que entrí en un molí paperer y molt bosch, que ja amenisan lo que per altra part fa lóbrego la angostura del lloch per lo veÿnat de las montanyas de una a altra part, que és de tremuntana a mitx_dia, però se estén plana la campanya (a no enganyar-me) de llevant a ponent.

Los grans Goliats que he vençut y montanyas que he sobrepujat, a no ser que ho entenga per las rocas de Monserrat, que poden considerar-se com a gegants, especialment caball bernat y altres, sent axís que són montanyas, no sé lo que vol significar. Jo no’m enquietí gens de·la sua carta perquè a mi me basta y sobra la bona intenció y zel de v[ostra] m[ercè], que tinch ben notori y experimentat, y aquest, acompanyat de una imaginació viva y un poch massa forta que sempre abulta y transforma en majors dels que són los objectes com los vidres de multiplicar, lo fa prorompir en aquellas exclamacions bonas per embestir in de Catilinam aut in Verrem. En·fi, si excesos he comesos, si desatinos he fet, penso que per la misericòridia de·D[eu] N[ostre] S[enyor] no vol recordar-se de ells, tampoc vull jo excitar sa memòria, sinó en general açò és recordant-me que he estat y so gran peccador. Intelligenti pauca no li movere camarinam quiescens non nocebit. Ja està Maria Ant[òni]a encarregada de·las mitjas y la enviarà quant antes. D[eu] N[ostre] S[enyor] g[uardi] a·v[ostra] m[ercè] m[olts] a[nys].

Son amich, J[ose]ph Rialp

Amich R[amo]n Garriga