Cervera, juliol 10, 1788
Amich m[ossè]n Ramon, ab que, ab lo favor de D[eu] N[ostre] S[enyor], penso partir dilluns o dimars sens falta. En quant a Jaume, no sé si’l portaré, perquè quedant-se aquí lo r[everen]t Joan Oller, son mestre, no veig cap utilitat ni del Jaume ni nosaltres en portar-me’l, antes bé atràs de ell y càrrech de nostra consciència. V[ostra] m[ercè] ja’s recorda que, ni ab tota sa auctoritat ni renys, pugué lograr a_las_horas que no se ly escapàs ab los baylets per lo torrent y per las torras del veÿnat y que tornà assí gens avançat y ab molta repugnància. Jo conech ma flaca, no so bo per ensenyar sinó a minyons de docilitat y que tingan affició al estudi, circunstàncias de què’l Jaume està ben lluny. És necessari absolutament buscar-li un mestre hàbil, de apacible, natural, pacient y de bonas costums, açò és de ningún treball, tota vegada que Maria Isabel y Anton me donaren paraula de pagar la despesa al mestre y de gratificar-lo, encara que fos ab una peceta diària, quedant-li a ell, si fos sacerdot, la missa libre. Lo que té interinament y que no vol lo menor interès és, com tinch dit, lo r[everen]t Joan Oller, qui fou seminarista vuyt anys y per sa estragada salut, ab lo molt estudi y fervor ab que seguia la regla, se’n agué de anar de la congregació. Aquest subjecte és de molta paciència, de molt pundonor en cumplir sa obligació, té una bona sufficiència y ensenya ab gust. Per ara se pot passar ab ell, però, si se’n trobaba un de perfet llatí y humanista, si podia ser sacerdot al mateyx temps, serà millor y, tal vegada, no seria diffícil lo encontrar-lo, puig ni ha alguns ja ordenats y de prendas que desitjarian graduar-se en la Universitat de Cànons o Lleys y, per falta de medis, no poden.
Trobo algun inconvenient en que, si me’n porto lo Jaume, queda Maria Ant[òni]a sola enterament en las horas del menjar, que no deyxa de melancolisar a qui ja està ab un estat de neguit y displicència, com és lo de una dona prenyada de sis o set mesos al rigor del estiu. Però, sobre_tot, lo venir ab mi lo Jaumet sens mestre, me apar cosa molt perniciosa a ell y que a nosaltres nos ocasionarà las quexas de sos pares e interessats, que ja temps ha que descarregan contra mi.
Me equivoquí jo en la que rebrà per Petanàs dient-li que vindria a trobar-lo Molas, puig no és ell, sinó lo adroguer Roda de la Plaça del Àngel, ab qui voldria que v[ostra] m[ercè] se conferís, donant-li paraula que, dins lo plaço que a v[ostra] m[ercè] ly aparegués bastant, ly entregaria las cent cincuanta lliuras, puig que de aquest modo Selva me entregaria lo que fos menester per lo viatge y, las demés, las faria a·mans de Maria Ant[òni]a, que, en cas de necessitat, remitent-las ella a nosaltres per Petanàs, podrian servir per completar la mateyxa partida. És precís valer-se de aquest medi, puig que de Pons no hy ha forma de tràurem un diner, puig, a més de lo estenuat que quedà ab la sentència de Solsona, són los danys que ly han occasionats ab los insults comesos contra sa casa y béns, que diu passan de vuyt-centas lliuras. Lo que més cuydado me dona és que los regulars nous apretan ab sos comptes als passats de la mala manera y temo que lo Francisco no sia comprès, encara que ben sense culpa ab aqueyxa borrasca. Ells eran com las ovellas que seguian als que guiaban, encara que fos saltant barranchs y precipicis.
Crech que’s prepara gran tabola entre Surís y nostre jutge, puig que aquell, com a comissionat de la R[ea]l Sala, providencia la captura del Jaume Binefa, qui se matriculà de Medicina lo any passat y la cursa y està habilitat. Tinch por que no pària al consell la competència. Aquí venen uns y altres, Pons, lo batlle, los de part de Garça, lo Ignasi Binefa y ningú vol tenir culpa. Lo millor és escapar-se.
D[eu] N[ostre] S[enyor] g[uardi] a·v[ostra] m[ercè] m[olts] a[nys].
Son amich, J[ose]ph Rialp
