Fitxa de la carta

Cervera, janer 24, 1791

Amich m[ossè]n Ramon, no’s pènsia v[ostè] que estiga jo atolondrat ni que vulla obrar ab precipitació, sinó ab molta maduresa y reflecció, escullint lo que sia més útil y més just. V[ostè] veu quan agoviat estich de deutes y que és obligació molt precisa lo pagar-los. Veu també que vull començar mas pretensions en Madrid, ja per véurer, si antes de la vellesa, donant-me nostre S[enyo]r vida y salut, puch lograr algun empleo ab que servesca millor a·Deu y a la pàtria y, al mateyx temps, pòrtia algun honor y profit a la casa. Per açò tinch ja los mèrits y atestats del·s[enyo]r canceller, per lo que he de pagar unas 15 lliuras al secretari, que lo notari està ja satisfet y és menester embiar a lo menos una dobla de quatre, per ara, al agent per impressió de mèrits, esquelas y altres gastos y açò no és cosa que puga differir-se per dependir lo logro moltas vegadas de certs conjunts de circustancias que, passats una vegada, después o may o diffícilment tornan.

Veig també que S[an]t Genís no pot millorar-se com convindria per fructificar ab ventatja y que antes seré mort que’l puga véurer compost enterament. A més de açò, la misèria y estretor ab que se ha de passar me congoxa y enuja extremadament y me fa pèndrer la gana de estudiar ni treballar ni de aplicar-me a cosa alguna. Hy ha nits que entre Parrella, Coroleu y jo nos portim una truyta de dos ous no_més y no menjam altre cosa més que la escarola y cols. No podem fer un remiendo a la casa, per necessari que sia; no puch gastar quatre rals ab pólvora ni ab altra cosa per divertir-me, sinó sempre ab un estalvi, parcimònia y pensaments de misèria los més molests y atormentadors y consideran que so deutor a adroguer, a·sastre, a mestres de casa, gent que, tal vegada, ho necessitan y no puch pagar-los y que la muller no pot fer-se caldo ni comprar-se un parell de ous del dia en son prenyat y debilitat de ventre y contínuo despenyo. Tot açò és una creu y afflixió que después de la divina protecció y assistència sols pot remediar-se ab lo medi que jo projectaba.

Què importa, que diga tothom lo que vulla, solament no donem ni escàndol ni mal exemple. Lo negoci és perillós, té sos precipicis y disastres, com v[ostè] diu, però hy ha negoci fora de tot perill sinó que sia remotíssim y que pot dexar-se luego que un veja que no convé, v[erbi]g[ràcia], d[o]n Ramon Texidor, lo Catxo y s[enyo]r Joan Goser, negocian ab seda, comprant-la en Aragó y València y venent-la en Barcelona y dit s[enyo]r Joan me ha assegurat que hy havia anys que hy guanyaban vuyt y més per cent y que a lo menos sis y que, en los anys que la seda anàs per allí massa cara, suspenian lo negoci. També en Vilafranca lo d[octo]r Andolfo, Rabella y ara vol fer lo mateyx lo d[octo]r Xavier, compran vi a la cullita y, fent-ne ayguardent, lo fan portar a Vilanova, ab què guanyant prodigiosament, puig que en Vilanova hy ha molts que tenen comissions per·a la compra. Finalment, Bufalà me assegurà que ell y Jaume guanyant moltíssim en los arrindaments de Torragrossa &c. y que, des·de luego, me pendrian per company. Si tot açò no apar bé, què millor que emplear tot lo residuo en·S[an]t Genís, buscar la aygua convenint-se ab los pp. Gerònims, fer un gran safreix prop de la era o en lo camp de las figueras, regar totas las feyxas fins al hort, quants arbres podrian plantar-se, quanta hortalissa &c. Fems no’n faltaran posant lo bestiar que, sens obstar la concordia, podem criar.

Lo que v[ostè] diu dels vigatans és impracticable y poch útil. És impracticable perquè me respongueren sobre açò que no tenian diner algun y encara anyadiren que, per la compra de aquesta casa, agueren de buscar-los. És inútil perquè, escantellan la partida, no podem comprar una finca que aprofiti. De Joachim res podem esperar, puig me avisa que en França ly han près totas las rendas y que axís està ab mayna, nébula y empenyat. Estimaré pòsia en part en mon nom, part en nom de·la Maria Antònia, Ramon y noys, un dotse redolins als porchs a S[an]t Antoni. Nosaltres ja havem assentat a·v[ostè] als de assí. Pense en·lo demàs.

D[eu] g[uardi] a·v[ostra] m[ercè].

Joseph Rialp