Cervera, febrer 10, 1791.
Amich m[ossè]n Ramon, may me havia jo fiat del tot de la condescendència de v[ostra] m[ercè] en la venda de la casa, constant-me de la repugnància antigua e innata que tenia a ella, però no’m recelaba may de que_v[ostè], al mateyx temps, alborotant contra mos intents a ma muller y parentela, me buscàs embaraços y destorbs a la que, per altra part, me manifestaba a mi que v[ostè] procuraba. Sab que ha lograt ab sas cartas que a poch más causà un aborto y la mort a Maria Antònia, lo que potser hauria succehït a no ser que, per casualitat, me entregaren a mi la carta que v[ostè] escribia a ella, pensant que anaba a mi y, vist son contingut, la cremí immediatament y, si Joseph Parrella agués usat de·la mateyxa precaució, no hauríam tingut tant trastornada y trista la segona festa del S[an]t Mysteri.
Home, encara que estiga un resolt a impedir alguna cosa, no ha de ser usant de qualsevol medi per violent y arriscat que sia. A v[ostè] ly consta quant sensible és Maria Antònia a la menor espècie que puga agravar sa conducta y consciència. Jo ly havia escrit varias vegadas lo escrúpol y remirament ab que anaba en lo gasto de·la casa y la estretor ab que nos feya passar, no podia v[ostè] ignorar que en las prenyanadas y proximas al part són las impressions y effectes de·la immaginativa vehementíssimas y, ab tot, vol carregar-la de lo que no té culpa, de lo que ha procurat destorbar sempre ab tal que puga ser sens disgustar gravement al marit y sens detriment de sa ànima. Què pot ella, per més que fàssia ni suplique, destorbar lo que jo judico que convé y que és necessari? Entenga que ni ella ni persona criada alguna, si jo veig que tinch deutes (encara que no són tants com v[ostè] supposa) y veig que no puch pagar-los sinó ab lo medi que he pensat, creu v[ostè] que per no disgustar a la muller me posaré mal ab Deu N[ostre] S[enyor] per·qui tinch prompte a abandonar muller, fills y a mi mateyx [?]. Lo medi que proposa Ramon Parrella és molt incert, difficultós y que després nos incommodarà molt ab tot, perquè veja que no so malalt, frenetich ni necessito de triaga, aquesta és ma conclusió de lo medi que proposa lo cosí Ramon: pot tenir effecte sens haver nosaltres de carregar ab pensió o, si aquesta queda ben recompensada o bé troban altre medi equivalent que me agradi, desistesch per ara de ma pretensió, però si dits medis no tenen lloch, Deo favente se ha de executar mon projecte sens remey ni dilació.
Mos deutes, perquè no dubte de si són molts o pochs, són aquestos: cinch-centas lliuras poca dista a la s[enyor]a Maria Corts del temps de de mos estudis; cent al rector de Albesa; tres-centas cinquanta a d[o]n Rafael Pujalt; unas cincuanta lliuras al sastre Vila; unas cent a poca dista als germans Mulet, adroguer y notari; quaranta al d[octo]r Joseph Steve; los atrasos de·las pensions de causa pia a Ribas, de qui cobrí sempre las lletres cada·any, y dos-centas lliuras que necessito més per llibres y las tres mil a Bufalà. Açò és y res més.
V[ostra] m[ercè] pènsia lo més acertat y no me tinga per tant boig e inútil. D[eu] l[o] g[uardi] m[olts] a[nys].
Son amich, Joseph Rialp
