Cervera, febrer 19, 1791
Amich m[ossè]n Ramon. Lo consumir jo luego ab lo foch la carta de v[ostra] m[ercè] no fou efectes de còlera ni indignació, sinó de precaució perq[ue], si son contingut arribaba a divulgar-se, perdent jo la carta o descuydant-me-la en alguna part, no causàs algun transtorn, sens que servís res la cautela de no entregar-la. Axís ho costumo fer ab totas las cartas que contenen especial secret o que podrian donar-me disgust si se divulgaban. Ab què no fiu a·v[ostè] injúria alguna ni vas somiar tal cosa.
Tampoch me he quexat de que v[ostè] no’ns embiàs lo resultat dels fruyts de S[an]t Genís, com què v[ostè] en açò no miràs del millor modo que conceptuas per nostres profits ni so capàs jo de pensar de tal manera, antes bé, sempre he pensat y dit moltas vegadas lo que he judicat y dich al present, que v[ostè] ha mirat ab un zel y affecte verdaderament de pare totas nostras utilitats y que no hy ha en nosaltres forças algunas per poder dignament agrahir-li tants beneficis. Solament me explicat sobre las milloras de S[an]t Genís dihent que, si aquestas se feyant totas de una vegada, nosaltres podríam utilisar-nos per los gastos occorrents de tots los fruyts, y que aquestos serian més copiosos y, per açò, deya a·v[ostè] que, en cas que tota negociació se reprobàs, se esmerçàs lo sobrant del preu de·la venda en beneficiar de tots los modos possibles a dita heretat.
En quant a mos gastos superfluos y almoynas, responch que ni aquestos foren cosa particular, puig que sols me gastí en la occasió del primer plaço de tres a quatre-centas lliuras (encara que de molt no fou tant) ab llibres y los diners que dexí fou precisat y compel·lit y ab ànimo de recobrar-los y fa ja tres anys que no sols no’n dexo ny dono, però, ni encara que vulla, puch fer-ho, puig que sempre vas sens un quarto.
Lo mateyx sento que v[ostè] en quant a·la obligació de pagar als acrehedors y perçò he determinat, prescindint de mos altres projectes, la venda per·a satisfer-los luego y, si a mi agués anat, ja estarian pagats. Del cognom que porta la casa sí que’n fas poch cabal, primerament que no fa ella cara de portar-lo molt il·lustre ni ostenta armas ni timbre ni insignia alguna, a més que tinch por que, si anam remuntant, no trobàssem dit cognom entre los trefeos i despullas de las voltas dels Encants y no aguéssem de celebrar lo víctor ab las estisoras de Pere Rubí, que [en] glòria gose, obertas y posadas en forma de Y y, sia lo que sia de dit cognom, quant més lustros y brillant serà aquest portat sobre una briosa y lluïda eguassada que anirà per los plans de Urgell y riberas del Ebro quadrupedante putrem sonitu quatit ungula campum o en las pilas de algun graner a·hont se recullian los delmes de Torragrossa &c. segons lo progecte format ab Bufalà?
Jo estimo, venero y prego per mos passats y los dono moltas gràcias dels béns que’m dexaren, però açò és prescindint de si foren o no nobles, que de açò poch cas me fan ara ells ni penso los sàbia mal que, si part de son patrimoni ho commuto ab altra cosa més profitosa y ab que puga aumentar lo que dexaren. En·fi, jo lo que voldria és pagar deutes, tenir un ram de negoci, sens lo qual és impossible que, qui té lo patrimoni curt, vage folgat, y retenir-me per mos llibres, pretensions y almoynas tot lo adventici de la Universitat, donant las terças a ma muller. Ita censeolta volo. D[eu] g[uardi] a v[ostè] m[olts] a[nys].
Rialp
