Fitxa de la carta

Cervera, juny 25, 1792

Amich m[ossè]n Ramon, quan jo en ma última carta parlaba de véndrer la casa no entenia que lo motiu de aquesta alienació agués de ser lo gasto que se deuria fer per la vinguda de·Ramon y per equipar-lo, sinó que, de aquesta precisió, volia péndrer occasió per·a apressurar aquella venda. Aquesta la he contemplada jo sempre necessària, puig que, de altra manera, és impossible satisfer los deutes ni poder-se fer las milloras que convenen y estan projectadas en S[an]t Genís. Los acrehedors ja no poden aguardar més y és esperança vana lo confiar que del sobrant dels rèddits del patrimoni se pugan satisfer. Y, si dels fruits de·S[an]t Genís pensam millorar la heretat y continuar las obras, aquells nos faran falta per lo gasto y manutenció de·la casa y axís cada any haurem de contràurer deutes nous. Açò és en quant a la necessitat. Ara, si atenem a la conveniència y utilitat, crech que prudentment dech preferir las que seguiran de las milloras de·S[an]t Genís y la commoditat que a mi se seguirá de poder passar los estius que vulla ab ma família en aquella possessió, a la conservació de la casa en lo patrimoni.

No dubto que, empleant lo sobrant del preu, pagats deutes en posar la aygua en la casa o en son nivell, fent per açò lo conveni ab los de·S[an]t Geroni, y podent-se regar axís las feyxas que median fins al hort, que aquest benefici sol produhiria més del que produheyx la casa, si la habitació se concluhïa y en alguna part esmenaba y se surtia dels mobles y alajas necessarias, podríam venir a passar aquí los estius sens haver de portar altre fato que la roba de nostre ús, ab què seria de poch gasto lo transport y jo podria refer-me dels mals ratos que occasiona la carrera de la Universitat, ab sos claustros y continuos debats ab lo canceller.

Quin curs he tingut jo aquest any tan fatal, al principi una vehement fluxió als ulls, luego la malaltia y mort de Jaumet, tras de aquest cop, los autos que’ns formà als contadors lo canceller, recursos a Madrid a tota pressa, treballar per tenir partit·en·lo claustro… Vingueren las disputas ab lo mateyx gefe sobre la cisterna y continuos debats y pendèncias y, últimament, la furia de Parrellas per no haver donat lo acte a Joseph, de no obstant de ser aquest tant distant del millor que és Llozer, a qui lo doní.

Si un home, donchs, en las vacacions no pot péndrer algun esbarjo, y, si no pot anar a lograr aquest en la possessió que Deu ly ha donat més agradable y opportuna, y, si per açò és menester que cada any se separe de·la muller y fills, és impossible aguantar vida tan atareada y penada. Totas aquestas consideracions y, en especial, la ànsia de satisfer als acrehedors mentras visca és las que’m determinan a resóldrer-me de la mencionada venda. Si després a mi o a ma muller y hereus los convé casa en Barcelona, podran comprar-la y millor que·la actual de tota la partida de Vich, cayguts los plaços, si a cas se judica millor y més útil la casa que altra finca.

Per lo demés que jo desitjàs per lo motiu inesperat y sobrement plausible del regrés de la Compañía (si fos com se espera y desitja) fer algun gasto extraordinari, encara que ab algun atràs que posaba lo medi per remediar-lo, no crech per haver discorregut ni parlat disbaratadament hy ha tals motius de alegrias que permeten y encara exigeyxen semblants transports y excessos. Per açò és aprobat generalment lo ditxo de aquell sapientis est desipere in loco y altre del mateyx recepto dulce mihi furere est amico y no és cap desatino preténdrer que ma muller y fills y ma germana ísquen a rébrer a Ramon fins prop del port després de 25 anys de ausència que’s creya perpètua y a celebrar lo millor recobro que feya España si’s verificàs lo restabliment de·la Companyia. Y no seria poca esmena per ara de la passada gravíssima pèrdua, si tornaban secularitsats ab totas facultats y honor. A mi lo que menos me alegra en aquest punt (sent axís que me causa un gou# imponderable) és la vista y companyia de·Ramon, lo que se’n porta tota ma esperança és que’s torne a formar aquella legió invencible de la Iglesia Cathòlica terrible a la heretgia, superstició e infern. Que als bons cathòlics los tornen sos directors; als pobres christians del orient, sos pares; a tots los índios y bàrbaras gents, sos apostols, y que’l S[an]t nom de Jesús, que verem pecajat, llançat per terra, arrencat, rascat y trepitjat, torne a ser exaltat y venerat ab lo honor y culto que tota criatura ly deu. Per aquestas causas, torno a dir, saltaba de contento y no repararia a fer alguna profusió, volent que tots se alegrassen y me acompanyassen en lo meu goyx. Ni seria aquest gran gasto, contribuhïnt la germana per sa part. En fi, resoldré lo que N[ostr]e S[enyo]r me inspire millor, per ara estich en lo mateyx. Maria Antònia saluda a·v[ostè] ab tot affecte. Tots estam bons. D[eu] N[ostre] S[enyor] g[uardi] v[ostè] m[olts] a[nys].

Son amich, J[ose]ph Rialp