Fitxa de la carta

Cervera, juliol 2, 1792

Amich m[ossè]n Ramon, qui lo ha entabanat de cap ab tal aygua, poll y pesquissas? Tot axò són tramoyas dels contraris que nos volen enterbolir aqueyx goyx, o bé se volen tràurer lo neguit que los causa semblant notícia. Si tenian caritat, se alegrarian ab nosaltres y se complaurian del bé del próxim. Diga’m v[ostè], si aquell decret agués estat fingit enterament, no vol que luego agués exit una declaració de sa·falsedat y que se aguessen donat las providèncias més fortas per desenganyar al públich, com ab menos motiu se ha fet moltas vegadas? Diuhen que en Madrid se fan pesquissas y de Madrid nos escriuhen que, no sols se parla ab la mateyxa llibertat sens prohibició ni temor algun, sinó que las personas del primer caràcter que publicaren la espècie del decret se mantenen en afirmar sa certesa, entre altres lo Duch de Granada en presència de molts digué «que no pusiesen duda alguna». No sols nos asseguran de açò las cartas de Madrid, sinó que las de Itàlia ja pronosticaban lo mateyx ab tota confiança y entre altras las de Nuyx, Pons, Larraz y Pou. A més de açò, hy ha infinitas circunstàncias y conjecturas que persuadeyxen ser axís, com crehem y esperam.

Diran dochs que tarda a publicar-se lo decret, de açò poden ser moltas las causas. Primerament, si han de venir no_més que secularisats, per ara açò és una gràcia que únicament deu comincar-se a aquells a·qui lo Rey la concedeyx com v[erbi]g[ràcia]: si lo rey alçaba lo desterro y restituhïa un desterrat, no publicaria lo decret de aqueyxa gràcia, sinó que únicament lo notificaria al indultat. Segonament, segons las condicions que lo decret continga no és regular se publique aquí fins que sia notificat als expatriats y se sàpia si aquellas restitucions que hy haja, tal vegada, los determinan a aceptar la gràcia o no. Bé que jo sode sentir que lo decret és honorífich y que sols conté la·facultat de tornar sens llevar-los-ne alguna. V[ostè] dexi dir y veurà com per tot aquest mes serà cosa certa y començaran a estar de viatge.

Lo de·la mà en bona fe que no ho entench, puig me sembla com, si parlaba de·la·s[enyor]a Maria de S[anta]s Creus, com és que se dibuyxa una mà? A no ser que sia de aquellas que tenen lo índice estirat y la polayneta en la muñeca per·a senyalar las proposicions condemnadas o cosa digna de notar-se y advertir-se. V[ostè] ha fet bé de posar que la mà era de dibuyx, sinó podia jo témer que’l Ramon no se agués quedat manco o que fos ja en la altra vida y hagués vingut a plantar sa mà en algun axugamà, mocador o fall de llibre, tal vegada v[ostè] voldrà dir que no és un retrato de·la mà del Ramon, sinó una mà que ell dibuyxa, tal vegada, per donar una idea o exemple de·lo que la electricitat obra en los músculos de la mà. Al d[octo]r Galvani ja me’l avia celebrat lo Ramon en alguna carta, que és gran amich seu, y’l que cuydà de compóndrer y fer repartir los sonetos en son elogi quan se graduà.

En lo demés dels arguments sofístichs que baldament que ho fossen y pugués jo respóndrer, nego consequentiam al acrehedor que’m digués: secundum omnes leges is qui debet tenitur solvere etiam si domum distrahere dobeat. Atqui tu mehi debes ergo secundum iura omnia mihi solvere teneris etiamsi domum propierer sui vendituras. Perquè no vega v[ostè] en Piera de trobar per allí una heretadeta que junt ab lo de·Vich se agués pogut comprar, perquè jo vull pagar los deu…