Anglesola a 27 agost de 1820
Caríssima s[enyo]ra, mi s[enyo]ra Maria Antònia, apar com si lo peu se volia repensar y lo doló aquietar, puixs ja’l poso pla quant camino, q[u]e tres semanas no’u havia pogut logrà y apenas me doloreija, si Deu ho volia, q[u]e pugués andar y voltar y revoltar cada dia la heretat, lo q[u]e no dupto si no’m fa més mal.
En esta havem lograt dos pluijes que’ns han fet molt bé y en certa manera no’s donan alguna esperansa de la cullita vinent, pues q[u]e, ab menos pluija, podrem sembrar y asegurar-nos ab lo sementé, del qual dependeix molta part la bona cullita, suposat q[u]e la naixensa és cabal, com se pot esperar ab la sahó q[u]e ara tenim y la q[u]e vindrà, com se acostuma a son temps, però a pesar de tot això los calors no’ns volen perdonar. Lo Peguera, q[u]e demà parteix, la-i explicarà millor.
Ahí enterràrem la tia Garriga, q[u]e ha mort quasi per resolució.
Lo Tomàs me ha escrit y so de parer q[u]e v[ostra] m[ercè] farà molt bé de complàurer-lo en aqueix petit adelantam[en]t, pues me diu que-u necessita.
Faré lo que’m diu sobre los fesols y venda de un poch de blat.
La concòrdia de S[a]n Genís me apar és en aquell llibre ampla que em servia de cuixí per escríurer y tenia sempre sobre la papelera.
Saludo a d[o]n Fran[cis]co, noyas y demés de casa com igualm[en]t al s[enyo]r canonge, Ferrer, Rotllan y v[ostra] m[ercè], al q[u]e més la vol de cor y desitja servir-la sempre,
Domingo Garriga
