Bar[celo]na, a 19 de febrer de 1822
Apreciada s[enyo]ra M[ari]a Antònia, dotse dias fa ja q[u]e no puch móurer-me del llit o de la cadira y, segons lo poch q[u]e adelanta la manxiula, durarà alguns dias més, per lo q[u]e espero me tindrà present a·fi de q[u]e lògria paciència, q[u]e me’n falta tot sovin.
Tomàs ha vingut, me demanà algun diné, vas enviar-lo per cobrar del s[enyo]r Gener, ho feu y se adeturà set duros, com presumo li haurà dit, perq[u]è ell me digué havia de vení lo dilluns sens falta, bé q[u]e me prometé tornar abans de marxar, però, com no-u ha fet, puch témer una cosa y altra, per lo mateix, si hagués passat, li hauria enviat lo acte del de las Casas Blancas, q[u]e a ell mateix havia dit tot lo q[u]e, de no tenir-o veu, no és culpa mia.
Me alegro de la sua millora y, quan podré, li diré si la viuda del tercer pis ha retornat de Gerona. Me pot enviar la conxa [sic] &c., si no-u necessita, perq[u]è, a la casa q[u]e aniré estar luego q[u]e estiga bo, vas prométrer que’m portaria llit, també me enviarà los Sans nous, q[u]e és un llibre ab cubertas de pergamí.
La inclusa me la portà lo fr[a] Fran[cis]co per enviar-li. Retorno las exprecions a tots y mani al paralítich y més aff[ect]e de v[ostra] m[ercè] q[u]e més la estima de cor.
D[oming]o Garriga
