Bar[celo]na, 26 de mars de 1822
Apreciada s[enyo]ra d[o]ña Antònia, estraño q[u]e úsia de cumplim[ent]s quan té tota la llibertat en tot y per tot. En quan al que’m diu de S[an]t Geroni, no·m’atrevesch enviar a buscar al Jaume, perq[u]è ara me acaban de dir q[u]e, tenint q[u]e pagar v[ostra] m[ercè] un pago en Horta per lo q[u]e se veha amenasat dels apremis, digué a cert subjecte q[u]e no sabent com estaba d[o]n Miquel ab m[ossè]n Domingo, al qual no podia passar a veure ni a d[o]n Anton, si volia fer-li lo favor de deixar-li la quantitat, lo q[u]e feu ab lo major gust aquell, per ser cosa sua singularm[en]t. Vist això, conech q[u]e té precepte de no podé passà. Ab esto, és precís q[u]e v[ostra] m[ercè] fasi altre pensamt, pues me vetg privat de poder-la serví y no li apar q[u]e me ha de ser molt sensible y, en particular, quan és motivat del q[u]e devia callar, més respecte q[u]e a ningú he ocultat tanta cosa com a ell, per fin ell me vol donar motiu, jo so molt quiet, però tan tan és per fe rompre, pues·qui’s portaria com ell y qui callarie com jo.
Amiga, ma vetg ab la dura precisió de parlar y dir-li q[u]e té q[u]e di, pues q[u]e callan no puch ablandir-lo. Com tinch un baul a la torra y alguna altra cosa, no’m vetg ab ànimo de fer-li anà a buscar res, a pesar q[u]e necesito alguna cosa, perquè no sé les ordes té donades. Com no’m vull exposà, serà precís q[u]e’m envihï una orde, perq[u]e se’m doni tot lo q[u]e vulga sia meu. Qui més la vol, a pesar de tot, y saluda a tots,
D[oming]o Garriga
PD: Aqueixos dos villets són lo un del q[u]e li vas parlar de la panadera y, lo altre, de fr[a] Fran[cis]co. Ahí me vingué un home, és dir, aquell q[u]e ara dos anys li comprà lo bosch y, si la-i vol véndrer tot plegat o a cargues, m’u pot dir, és lo bosch major que’m digué de la Font. Ara, de qui en avan, si alguna cosa me demanen, sabent q[u]e és así lo amo, los enviaré a ell, no’s pensi q[u]e tinga cap enveija per cuidar, sinó veure q[u]e so mal_dit sens culpa, me sab mal y me obliga al q[u]e mai haguera pensat.
