Anglesola a 29 de octubre del any 1821
Apresiada d[o]ña Antònia, he rebuda la suya del cor[r]en, quedo interat de lo que v[ostra] m[ercè] me·diu y aplicalà [sic] totes les dilisènsies posiples, perquè alguns me astan deben diners deixats, però no’n puch cobrà de ningu. Doña Xabiera me ba ambià lo asisten lo digous pròchsim pasat. Vas anà a trovà un·que m’astave devent més que vostè no’n demane y’m·digué que per tot lo divendres pròchsim pasat me antregaria les dos-entes lliures y, vista que ell me feu aqueixa raó, bai di al asistén que m’asperés, que margaríam [sic] los dos juns a Lleida, però, después, aquet tal me digué que ell no me’ls podia antregà sinó que’ls vulguesa ab te[r]ra y lo que vas centí mol lo ve fet aguardà al asistén.
Nosaltres sols am·senvrat les terres primes per la causa de no ver plogut. Io lo poch hu lo molt que tinch lo tinch ab grans. Sento molt y moltísim no puguer aver-la cervida en esta aucasió, lo que ja sap que pot disposà de mi y tot quan tíng[u]ia, que tot astà a sa disposició. Si’l·temp premet, tin guanes, ab molt gust, de·venir-li a fer una vesita, lo que penso fora·molt comvenien.
Mània a son·segur y servidor, Juan Prats, que més l’astima de cor.
Expresions a tots los·de sa casa y vostè los pot pende a la mida de son gust.
PD: Aqueix tems antretengut en esta vas anà al Ton a dir-li lo que v[ostra] m[ercè] m’avie ancomanat, però me digué que no’n·tenie cap per aquest ter[r]eno, no ha que pensa-i a trovar dinés, perquè·no ha plogut.
PD: Sols ai·ancontrat un amich que’n digué que per un mes me deixarie los diners que voldria, no dich més per no alcançar-la.
