Guñolas y mars 1 de 1824.
Molt señora mia y de·la mia major estima, disabte dia 28 del pasat encontrí la estimada de v[ostra] m[ercè] de relació a·la valuació del Sallen y immediatament aní a encontrar a Amadó y concordàrem q[u]e tant lo preu de 75 ll[iures] com lo lloguer quedaban rebuts per crear censal y q[u]e v[ostra] m[ercè] enviàs poder a·la persona de sa satisfacció per firmar lo dote o escriptura de creació de censal y, de est modo, v[ostra] m[ercè] no tindrà q[u]e donar a pagar ara diner algun.
En quant al preu de·las botas, que·temps ha avaluaren, podrà v[ostra] m[ercè] pagar annualment dels diners de una bota de vi que, a rahó de 12 pesetas la càrrega, farà la onsa y no tindrà ara q[u]e pagar. Jo no miro convenient véndrer vi perquè és barato y, si·a v[ostra] m[ercè] li convenen alguns dinés, se pot mirar si hi ha alguna bota de·vi dolent y est véndrer-lo al Vendrell, que ja ne dona a 9 pesetas la càrrega, però, si u-tingués un preu algo suficient, véndrer-ne un parell de botas.
Finalment, si jo ne vench del meu, n’i faré anar un·parell de botas o més del seu, pues q[u]e lo vi de est any no és tant bo com lo dels altres anys, no és convenient dexar-lo pasar lo estich per no tornar-se dolent.
Ja vegi als s[enyo]rs d[o]n Miquel y d[o]n Blay, finas exprecions al s[enyo]r d[on] Franc[isc]o, d[oñ]a Xaviera y Marieta y v[ostra] m[ercè] dispòsia sens reserva de son amich més af[ect]e servidor,
Pau Ribó y Pona
Molt·S[enyor]a mia, d[oñ]a Antònia Rialp
