En dias passats escriguí a·v[ostra] m[ercè] a_serca·de la aretat, ja sab com lo Espardanié ha dexadas terras de altri per cas de v[ostra] m[ercè] y, are, lo Guasch, dedes [sic] q[u]e és vingut de qui·de Barselona, apar·que és tornat·molt inflat, perquè diu que v[ostres] m[ercè]s li han promès la aretat y que no le-i llevaran mentre o treballara [a]b tots pertenen y axí veja de arrelar y farà son pensament, segons·me·han·dit perilla que·algun·altre no-u prengue.
Lo Espardanié ha lleurat tot freginal y diu que lo Guasch deia lo volia tornà a·lleurar, lo qual era restols, mes lo Espardanie llaura a·la·pexera nova.
Estimaré me escrigue como [sic] avem de obrar, mania’m lo de som mayor agrado. Déu a·v[ostra] m[ercè] g[uard]a.
Anglesola, y juny als 24 de 1717,
Anton Bonastre q[ue] s[as] m[ans] b[esa]
