Cervera, frabré 10.
Molt s[enyo]r meu, m[ossè]n Ramon, ja estich bent plena i ben enfadada de aquexa benda de casa, però jo no·cé què fer-m’i. Jo cempre i dit i diré que no i consento de cap manera, que tindria un fort sentiment que’l Po fes senblant disbarat, però, què faré jo, probre de mi, ci ell té aquext jeni. Deu sab alguna eucasions la forsa que tinch de fer per poder fer-me carcho [sic] de senblant jeni, ci ell porta una cosa de cap, no·i·a dingú [sic] que’l puga tràurer, i después cempre ce amaga de mi. Jo no·cé més de cuatra cosas que’ll fa. Jo no\'n cé·res, què faré jo, pobre de mi, lo que jo sento que tost [sic] v[ostra] m[ercè] me dònian la culpa cence tenir-la. Jo penso que fas tot quant puch i més del que puch per mirar i estolbiar tot quant puch i me’nt tinch de portar la culpa dels atrasos de la casa i Deu o sab tot i Deu me dònia paciència per portar-o ab tota rencinnació [sic]. Deu g[uar]de m[olt]s a[ny]s, qui de cor lo bol, sa més certa cervidora,
Maria Antònia Rialp
