Bar[celo]na, a d[o]n Fran[cis]co de Rialp
Vila_franca a 6 de abril de 1826.
Molt s[enyo]r meu, sens ninguna de v[ostra] m[erce]t, sols esta és per partisipar a v[ostra] m[erce]t com aven vingut en esta de Bar[celo]na lo gendre del s[enyo]r Fran[cis]co Vilalta, llibreté, y me dig[u]é q[ue] v[ostra] m[erce]t li avia dit q[u]e am dig[u]és q[u]e bolia de la casa q[u]e go [sic] ocupo 60 ll[iure]s, de lo q[u]e bas quedà moltísim abmirat y no bax voler creure, q[u]e bas pensar q[u]e ell ho devia aver entés malamen. Y axò me ha mogut lo escriure a v[ostra] m[erce]t, perquè com puch go [sic] pensar de v[ostra] m[erce]t una cosa semban en un tems tan calamitós q[u]e no’s guaña per pagar los pagos reals y, a·més de axò, saven de v[ostra] m[erce]t q[u]e està agraït dels favors q[u]e té rebuts, de aver-li adelantat dinés sempre y quant me ne a·demanat, q[u]e, si no ni tingut, los hi e’nmallabats, sols per poder serví a v[ostra] m[erce]t. Y, axís, com puch pensar de v[ostra] m[erce]t una cosa semblan, saven q[u]e és un señor de onor y caràcter, y no puch pensar q[u]e pag[u]i los favors de un modo semblan y me apar q[u]e fora una gran baxesa estraxesa per v[ostra] m[erce]t y, a·més de axò, creuré q[u]e go [sic] merexia q[u]e v[ostra] m[erce]t me escrig[u]és quatre mots de lletra y no enviar-o a·di de paraula. Y, quan v[ostra] m[erce]t pagarà, ar[r]eglarem nostres comptas. Deu lo g[uard]a m[olt]s a[ny]s, s[on] s[egur] s[ervidor],
Ramon Botey
A d[o]n Fran[cis]co de Rialp
