Anglesola, 28 de febrer de 1825
Molt s[eyo]ra mia, d[oñ]a Antònia de Rialp, me precisa cansar la atenció de v[ostè] perq[u]è lo seu mitjè o procurador dels béns de v[ostè] de esta, Joan Prats, en varias vegadas q[u]e, ab tota atenció, li he demanat q[u]e me permetés entrar en lo hort de la casa de v[ostè] de esta per mirar las sinch arnas de abellas q[u]e tinch y he tingut a mitjas ab lo Anton Garriga, a fi de q[u]e no se me perdesan, sempre me ha respost ab excusas, no volen-me deixar-las véurer ni sol ni ab compañia. Li he fet varias reflexions y las més principals són q[u]e, per més diferèncias q[u]e tingan ab lo dit Garriga, yo no puch pérdrer lo dret de la mitat q[ue] tinch ab las arnas, q[u]e tots, ni francesos ni españols ab temps de guerra, han respectat han deixat de respectar y, poden-se pérdrer per no dar-las una mirada, cosa q[u]e ell no pot fer, perq[u]è no-y entén, alomenos m’o permeta fins que lo asumto estès entre ells [sigui] aclarit. Suplico a la bondat de v[ostè] se digne manar a Joan Prats me permeta, no solament m# las preditas arnas, sinó també extràurer-las y poder-me-las portar en ma casa per·a·q[u]e, com a cosa pròpia mia, las puga tractar de més a·prop y, después, crèguia v[ostè] q[u]e, si no las puch cuidar, indispensablement se perdran y perq[u]è, essent yo un home q[u]e per víurer tot ho he de aprofitar, se me han de malograr los meus béns? No vull cansar més la atenció de v[ostè] y espero luego luego manarà entregar-me-las, favor y, me apar, justícia confio lograr de la bondat de v[ostè].
Mània a s[on] s[ervidor],
Ramon Jordana, fuster
M[olt] s[enyo]ra mia, d[oñ]a Antònia de Rialp
